Pare americà

Les celebracions pel 60é aniversari de l’estat d’Israel ja s’han posat en marxa per tot el país hebreu. Des de la seva fundació al 1948, Israel ha tingut en els Estats Units el seu màxim valedor i defensor davant les crítiques internacionals i els conflictes al Pròxim Orient. No obstant als USA viuen més jueus que al propi Israel, els més de 5 milions que habiten al país americà s’han convertit en un dels “lobbys” més influents al Congrés i a les diferents Administracions que han governat a Washington. El seu poder polític, econòmic i social és des de fa dècades un dels més forts, respectats i temuts per a la presa de decisions dels USA. No es d’estranyar llavors que la política exterior americana a l’Orient Mitjà sigui quasi idèntica a la que proclama Israel. L’administració de George W. Bush no s’ha atrevit a tombar aquesta sobrerepresentació dels interessos israelians, és més, l’ha reforçat encara més. Ni per la desastrosa operació de bombardeigs (guerra) al Líban, ni per la construcció del mur per aïllar a grups palestins s’ha alçat una sola veu crítica. Sharon en un principi, i Olmert després han seguit marcant l’agenda exterior americana a la zona. Fins i tot la guerra d’Iraq i les contínues amenaces a Síria i a l’Iran tenen un principal beneficiari, l’Estat d’Israel. Els acords de pau tan esperats entre Palestina i Israel són cada cop més utòpics quan el mediador i alhora país que controla la supremacia política a la zona i al món només respon a interessos d’una de les dues parts implicades.