Sobre audiències i share... Chiki-Chiki i Play-off

Sempre s'ha dit que per mantenir altes quotes d'audiència en televisió has d'apostar per l'entreteniment i l'esport. Si vols liderar en "share" has d'aconseguir les millors sèries o programes i obtenir els drets de retransmissions esportives. Només cal comprovar les graelles televesives dels canals en horari de "prime time".

Dissabte era el dia de Chikilicuatre. El personatge de la factoria del Terrat tenia tots els números de batre récords d'audiència. I així ho va fer. Chikilicuatre partia amb l'avantatge de tenir doble publicitat, per una banda la televisió pública ja havia fet uns quants programes especials sobre Eurovisió i a més el podíem trobar en cròniques de programes com Gente o Corazón de Primavera. Per altra banda el trobàvem a la sopa al programa de Buenafuente de la Sexta, així com a Sé lo que hicisteis... o a El intermedio. A més, l'hem pogut veure en multitud d'entrevistes a la premsa o fins i tot en altres cadenes, això si, sempre com a Rodolfo i no com a David Fernández, l'actor que interpreta el personatge. Resultat de tot plegat: Una audiència mitja d'Eurovisió d'un 59,3% de mitja, amb més de 9.300.000 d'espectadors durant les quasi tres hores que va durar el programa. I el més espectacular, durant la seva actuació el "share" va pujar fins a un 78,1% iamb quasi 14 milions de persones ballant el "Chiki-Chiki". 8 de cada 10 persones que veien la televisió estaven enganxats a en Rodolfo. Va ser el minut d'or. Un autèntic encert tan de La primera, (que va acabar liderant el dia amb un 30% de share) com de la Sexta, que segur que seguirà treient profit del seu artista i dels dotze punts obtinguts gràcies a Andorra.

Per altra banda trobavem l'apassionant semifinal entre el Barça de bàsquet i el Joventut de Badalona. Si guanyava l'AXA Barça (com va acabar succeïnt) es plantava a la final, si ho feien els de Badalona, forçaven el tercer partit. L'ACB va decidir aquest any canviar el format dels play-off per donar-li més espectacularitat a la sèrie, fent-ho al millor de tres partits. La idea és que d'aquesta manera cada partit és decisiu i és com una autèntica final, ja que de perdre un "matx" es posa molt complicat l'accés a la següent ronda. Així li va passar al Reial Madrid, líder de la fase regular, i que a les primeres de canvi va ser eliminat pel vuitè equip de la Lliga, l'Unicaja. Sembla que el canvi de normativa no els hi ha sortit gaire bé a l'ACB ni a La 2. L'audiència de les semifinals va registrar un trist 5'8% de "share", amb 640.000 espectadors. Mentre que l'altre semifinal disputada entre TAU i Unicaja per les autonòmiques encara va despertar menys passió, per exemple al 33 amb un 2,1% de "share" el diumenge al migdia amb 36.000 espectadors. El fet que tant tv3 com la 1 posin el bàsquet en els seus segons canals ja demostra que no confien gaire en aquest esport.

Com veiem la fòrmula màgica d'entreteniment + esport no sempre funciona... aquest cop el Chiki-Chiki va triomfar però el bàsquet no va enganxar a la gent. Potser la fòrmula s'hauria de canviar a "share"= entreteniment + futbol o fòrmula 1.

Premsa de ¿pagament? contra premsa gratuïta

Quan es va produir el naixement de la premsa gratuïta els diaris de pagament van posar el crit al cel. A la ja tradicional cantarella de crisi en el sector de la premsa escrita calia afegir-li un nou competidor dins del propi mercat i que podia atraure un tipus de lectors que els diaris de pagament tractaven de reconquerir, els joves. Uns quants anys després del naixement dels gratuïts els diaris tradicionals segueixen mantenint les mateixes queixes, la principal és: la pèrdua de qualitat en la informació. I només els hi faltava Internet i les edicions digitals per perdre encara més als joves.

La Vanguardia, Avui, EL PAÍS, El Periódico s'han hagut de reinventar per assolir o mantenir beneficis. En primer lloc trobem les clàssiques promocions on a part del diari, t'emportes del quiosc una coberteria, una bici plegable o una mini-cadena. Per altra banda avui en dia cada cop és més fàcil trobar gratuïtament el teu diari de capçelera. En el meu cas ( i és pot generalitzar fàcilment) sembla que es posin d'acord en privar-me la compra d'un diari. A la Universitat ja fa unes setmanes que regalen EL PAÍS pel simple fet d'omplir una butlleta, a casa meva el meu germà ha aconseguit una subscripció de 3 mesos de forma gratuïta a La Vanguardia per donar-se d'alta al Col·legi de Metges, al bar on quedes amb els amics sempre disposes de El Periódico per llegir la columna del Monegal, i avui he sabut que per formar part d'una colla gegantera, de grallers o de timbalers, la Generalitat t'obsequia amb una subscripció gratuïta a l'Avui, (tot i que de moment no formo part de cap d'aquestes tres activitats). Si encara en vols més sempre pots anar durant les inacabables hores buides entre classe i classe del meravellós horari Pompeuià a la biblioteca a llegir el teu diari o les publicacions internacionals.

En definitiva, els diaris s'han anat movent per patir la crisi el menys possible, en moltes ocasions superada per les nombroses i generoses subvencions concedides per la Generalitat (compres en bloc o subscripcions), però avui en dia cada cop és més dificil anomenar de pagament a la premsa tradicional. El que no haurien de fer els principals diaris del país és caure en l'error que sempre han criticat a la premsa gratuïta, una manca de qualitat en la informació per reduir despeses.

No hi ha alternativa a Iniciativa?

Les eleccions generals del 9 de març van deixar un clar guanyador, i molts perdedors. Mentre el PSOE s’alçava amb una nova victòria electoral, el PP allargava la seva travessia pel desert quatre anys més, i els partits petits es veien engolits per un bipartidisme cada cop més evident en el sistema electoral espanyol. Esquerra i Iniciativa van ser dues de les forces més perjudicades. La diferència la trobem en que dins d’alguns dels partits perdedors s’ha obert un procés de debat intern. Mentre el PP viu pendent del congrés de juny on els “durs” s’enfrontaran als “moderats” liderats per Mariano Rajoy, a Esquerra la divisió és encara més òbvia amb el sorgiment de quatre candidatures per rellançar el partit en futurs comicis. Bertran, Carretero, Benach i Puigcercós opten a canviar les bases del partit republicà en el que podríem denominar un ric debat democràtic en un mateix partit.
En canvi a Iniciativa sembla que no passa res. Tot i perdre la meitat de la representació al Congrés, i venir ja d’una derrota en les darreres eleccions municipals no trobem un indici de canvi o de reflexió dins del partit. Les mateixes cares, el mateix discurs desgastat i les mateixes errades en les conselleries que governen (cas sequera a Medi Ambient). El principal culpable dels resultats del 9-M, Joan Herrera assegura que la pèrdua de vots i d’escons “no representen una crisi, sinó un toc d’atenció”, tot i admetre que “els resultats són dolents i insatisfactoris”. Herrera afegeix que “la gran patacada se l’endu Esquerra al passar de 8 a 3 diputats”. El cap de llista al Congrés per ICV hauria de centrar-se més en un mateix que en els altres. De fet Esquerra triplica en representació al seu partit a la Cambra Baixa, i el més important és que està duent a terme una lluita per canviar aquesta dinàmica negativa en la que ha entrat.
Mentrestant els líders ecosocialistes miren cap a un altre cantó. Herrera s’excusa mirant a la resta d’Europa, on les forces a l’esquerra dels tradicionals partits socialistes estan desapareixent o queden amb molt poca representació i assegura que “la història d’Iniciativa és d’èxits”. Aquest no és el camí per fer front a una davallada i el cas d’Europa n’és el millor exemple. Els europeus sempre van dues passes per davant dels espanyols, i per tant si els ecosocialistes no volen acabar com els seus “camarades” italians, francesos o anglesos han de començar a prendre mesures ja. Sinó es volen trobar com a força extraparlamentària més val que els Saura, Herrera, Mayol moguin fitxa. La riquesa parlamentària catalana i el pluralisme polític ho agrairan.

El 17 de maig Fum Fum Fum...

No. No m'he tornat boig ni invento nadales. Es tracta de la rumorologia a la premsa esportiva. El Barça encara no ha acabat la lliga (ho fa avui mateix a Múrcia) i la premsa esportiva ja no sap que publicar. Un cop perduda la Lliga, la Copa, i la Copa d'Europa comencem portades amb futuribles i possibles fitxatges per la nova època "Pep" a can Barça. I encara estem al maig. L'Eurocopa ha jugat aquest any una mala passada a la premsa esportiva catalana, per una banda ha fet que la Lliga acabi un mes abans del previst, i per altra banda el fet de que a Catalunya la "selección" no mogui passions ni interessi a molts lectors dels diaris esportius (en especial del diari El 9 esportiu) produeix que fins a l'agost no tornem a trobar un partit oficial del Barça. Masses setmanes per buscar notícies on no n'hi ha.

Però no tot són males notícies per l'Sport, el MD i el 9 esportiu. La desastrosa temporada del Barça convida a Txiki i a Pep a renovar a quasi tot l'equip, una claror en la obscuritat. Això es tradueix en moltes portades i moltes presentacions de jugadors i futurs fitxatges. Avui el Mundo Deportivo ja comença a donar els primers noms del nou Barça de la temporada vinent:

Dani Alves, Piqué, Coloccini, Chivu, Víctor Sánchez, Keita, Mancini, Hleb, Adebayor, Benzema... són els noms que ja sonen. Però és que ja hem escoltat molts altres noms: Alves (el porter), Neuer, Cech, Gomes, Lahm, Materazzi, "Cata" Díaz, Frank Ribéry, Modric, Luca Toni, Cristiano Ronaldo, Kaká, Rodrigo Palacio, Dani Güiza, Villa, Torres, Drogba, Berbatov... una inacabable llista de jugadors que aquest any han despuntat. Només amb aquests jugadors que sonen i els que ja té en planter el Barça s'arriba a més de 50 jugadors!

La premsa esportiva eleva el rumor a notícia de portada, probablement aplicant la màxima de que si no hi ha notícies... inventa-les, que més d'una vegada es faran realitat o com a mínim ompliràs pàgines. Vendre fum.

Per què Daniel Sirera?

La nova crisi oberta per Maria San Gil a les files del Partit Popular ha fet posicionar-se a la gran majoria dels líders territorials populars a l'ala moderada o a l'ala dura del partit. Com titula El PAÍS (potser un pèl massa contundent) "El desplante de San Gil a Rajoy fractura en dos el PP". Quasi tothom ha ensenyat les seves cartes i tot i que ja sabiem quines eren les tendències de cadascun dels líders, ara el mapa que ens permet classificar-los queda molt més dibuixat. Per un cantó hem trobat les reaccions de suport a San Gil: Esperanza Aguirre, Ana Botella (per molts analistes, la veu d'Aznar), Ignacio Astarloa, Ángel Acebes, Alejo Vidal-Quadras o Daniel Sirera han mostrat el seu recolzament a la dirigent, situant-se d'aquesta manera en el "nucli dur" del PP. Per altra banda trobem als més "moderats" que han criticat o no han compartit el gest de San Gil: Núñez Feijóo, Rosa Estarás, José Manuel Soria, o el PP alabès. Se suposa que Rajoy (a pesar del seu silenci) i el seu nou equip es situen en aquesta última dimensió.

Les discrepàncies de San Gil han vingut motivades principalment per dos factors, l'apropament als partits nacionalistes, i la nova relació amb el PSOE en pactes d'estat en matèria territorial o lluita antiterrorista.

Sembla que per San Gil i per molts altres dirigents populars, pactar amb forces nacionalistes, o moderar el discurs per tenir alguna opció d'entrar en diàleg amb altres formacions que no siguin ells mateixos no són solucions a l'aïlament parlamentari que viu el PP a tot l'estat espanyol.

Aquest és un plantejament que perjudica clarament al PP en moltes comunitats autònomes i podem observar-ho en les diferents posicions dels líders regionals. ¿Per què trobem en el sector moderat al líder del PP a Galícia, la líder de les Illes Balears, el líder a Canàries o el PP a Àlaba? Són regions on les forces nacionalistes tenen un pes específic fort, on els nacionalistes tenen poder de decisió i en molts llocs són decisius per governar. ¿Que hi fa llavors Daniel Sirera en el sector "dur", quan Catalunya és la CCAA amb més forces nacionalistes, amb una riquesa parlamentària i un pluralisme de partits únic en tot l'estat espanyol? Com s'ha demostrat els nacionalistes són decisius per encapçalar un govern, com en l'època de CiU, o per decidir-lo com ha fet en les dues darreres legislatures Esquerra. Si el PP vol "pintar" alguna cosa dins la política catalana, ha d'orientar-se més cap a les posicions moderades del partit. Es diu que el nomenament de Sirera va ser imposat per Acebes i Zaplana per "desterrar" a Piqué, ara que els seus protectors ja no hi són, Sirera perd tot el sentit com a líder del PP català i les forces crítiques com Montserrat Nebrera es poden erigir com l'alternativa als "durs". Tot dependrà de qui s'acabi imposant en la lluita del PP a Espanya.

Pare americà

Les celebracions pel 60é aniversari de l’estat d’Israel ja s’han posat en marxa per tot el país hebreu. Des de la seva fundació al 1948, Israel ha tingut en els Estats Units el seu màxim valedor i defensor davant les crítiques internacionals i els conflictes al Pròxim Orient. No obstant als USA viuen més jueus que al propi Israel, els més de 5 milions que habiten al país americà s’han convertit en un dels “lobbys” més influents al Congrés i a les diferents Administracions que han governat a Washington. El seu poder polític, econòmic i social és des de fa dècades un dels més forts, respectats i temuts per a la presa de decisions dels USA. No es d’estranyar llavors que la política exterior americana a l’Orient Mitjà sigui quasi idèntica a la que proclama Israel. L’administració de George W. Bush no s’ha atrevit a tombar aquesta sobrerepresentació dels interessos israelians, és més, l’ha reforçat encara més. Ni per la desastrosa operació de bombardeigs (guerra) al Líban, ni per la construcció del mur per aïllar a grups palestins s’ha alçat una sola veu crítica. Sharon en un principi, i Olmert després han seguit marcant l’agenda exterior americana a la zona. Fins i tot la guerra d’Iraq i les contínues amenaces a Síria i a l’Iran tenen un principal beneficiari, l’Estat d’Israel. Els acords de pau tan esperats entre Palestina i Israel són cada cop més utòpics quan el mediador i alhora país que controla la supremacia política a la zona i al món només respon a interessos d’una de les dues parts implicades.

A pesar de tot, feliços

“Tots podem trobar una manera de ser feliços, però la busquem en un lloc equivocat”. La felicitat és un dels sentiments més buscats des dels temps del filòsof grec Epicur, que ens mostrava el camí per a trobar-la. La recepta màgica portava tres ingredients, tenir amics, analitzar la teva pròpia vida i ser autosuficient. Aquestes consideracions podien ser útils en l’època de la Grècia clàssica però ara han quedat obsoletes. Els amics se’n van. En temps de globalització els companys canvien de feina i de vida, marxen a treballar a Londres, Pequín o Nova York. L’amic íntim que jugava amb tu a futbol a la platja tots els estius ha trobat novia i no se li veu el pèl. Els companys de classe amb qui ho havies compartit tot apareixen esporàdicament al metro o al bus cada 5 anys i només saps recordar la típica anècdota graciosa o parlar de que se’n deu haver fet del Martínez de torn. Et dius “ja ens trucarem, i a veure si fem un sopar aviat”. Els amics tenen data de caducitat. Analitzar la teva vida pot ser un gran risc, tot depèn de les expectatives que tinguessis d’adolescent. Amb 14 anys vols canviar el món, amb 16 ets un rebel i vols treure-li els sostenidors a la veïna del 4t, amb 19 et centres i et poses a estudiar de valent per tenir un bon futur, amb 21 aplaudeixes tenir un treball precari i seguir vivint amb els pares. La moralina podria ser "crea poques expectatives i triomfaràs". I de la triada de la felicitat epicuriana ens queda ser autosuficient. Valer-nos per nosaltres mateixos. Amb perdó, però n’hi ha molts que encara no sabem programar el DVD per gravar House i ja està sortint un nou aparell que farà llençar a les escombraries “ el que hi ha a sota la tele”. Epicur va ser bonic mentre va durar, perquè a pesar de tot, la majoria som feliços. Fes-te fotre Epicur!