El Mur de Barcelona

El nostre any

2008-10-23T18:11:00.001+01:00

V.Mur

Politòleg i estudiant de periodisme. Barceloní i castelldefelenc. Esportista i amant de l'esport. Somiador però amb els peus a terra. Apostar per l'anglès o el francès... La meva vida sempre s'ha mogut en la dicotomia d'escollir entre un camí o un altre. Fins al moment he preferit seguir sempre els dos camins, un procés lent però segur pel cagadubtes que sóc. Ara, però ja s'ha de començar a escollir-ne un de sol. Escriure o no escriure?

Endavant.

El periodisme m’apassiona, però em genera mil dubtes al mirar cap al futur. Treballar a on? De què? En quines condicions? Quin gènere? Quina secció: internacional, política, esports? Tele, ràdio, premsa, internet? Suposo que són dubtes que tots tenim, als que ens hem d’enfrontar i començar ja a la mateixa facultat a desxifrar a poc a poc.

Però jo tinc por. No és la crisi, no és la davallada dels tipus d’interès, ni la no convocatòria de ZP a la cimera mundial o la no aplicació de l’Estatut de Catalunya. És el meu futur. Sóc jo. Aquest juny sortiré amb tots els meus compays de facultat amb una nova llicenciatura al sarró i encara em plantejo si seguir estudiant o començar al món laboral. I de rerefons la qüestió que em persegueix i minva o eleva la meva autoconfiança a diari. Sóc vàlid o no?

És l’any de les decisions, de prendre un sol camí i apostar per ell, per sort, encara amb marge de maniobra i dreceres, però també amb obstacles i ponts enfonsats. Tinc coneixement que la majoria de companys esteu en el mateix escenari que jo i que també dubteu, suposo que és l’any de tots. Tireu endavant i lluiteu pel vostre futur. Jo de moment continuaré tenint por.

Croàcia-Turquia: Al ritme de Modric i Arda

2008-06-20T17:30:00.000+01:00

Prepartit.

El partit d'aquesta nit ens donarà l'equip revelació del campionat. Turquia o Croàcia disputaran una plaça per la final contra la renascuda Alemanya. El partit s'ha plantejat en molts mitjans com un duel entre Modric i Nihat i sota el meu punt de vista el duel és una altre.

El turc Arda Turan és el que fa jugar a Turquia, i com Modric, cada cop que té la pilota passa alguna cosa. Ell va obrir la llauna contra la República Txeca i va aixecar l'equip de l'emperador Fatih Terim, que estic segur que com Nihat resarà perquè Arda tingui una bona nit i assisteixi al davanter del Villareal. Per altra banda el seleccionador Bilic li ha donat les regnes de l'equip al Cruyff croat. Modric juga, passa, regateja, i assumeix la responsabilitat. Moltes de les possibilitats dels dos equips de passar a "semis" dependran del rendiment que ofereixin aquesta nit els dos cervells.

El duel de joves promeses (Arda 21 anys, Modric 22 anys) és dels més apassionants de la Eurocopa. Les noves generacions de futbolistes comencen a treure el cap i són descarats. Al Croàcia-Alemanya Modric li "tirava" un "canyo"impressionant a Ballack... les jerarquies en futbol es medeixen per la qualitat i Arda i Modric en tenen de sobres.

4 línies: Alemanya a "semis"

2008-06-19T21:50:00.000+01:00

Alemanya ha tornat a treure el millor de si mateixa en el moment decisiu. Com Itàlia, sembla que les fases finals dels campionats de seleccions estan fetes per a ells. Portugal té més qualitat individual que els alemanys, però li ha faltat saber competir. Encaixar dos gols a pilota parada (Klose i Ballack) són uns cops massa durs d'aixecar. I els alemanys en aquests partits es creixen. Schweinsteiger, Podolski i Klose s'han passat l'any a l'ombra dels dos jugadors estrella del Bayern de Munich, Ribéry i Luca Toni. Avui els tres alemanys s'han sortit. Ballack ha sigut colpejat dos cops per C. Ronaldo aquesta temporada (Final Champions League i Premier League), i aquesta nit s'ha imposat a un Ronaldo desquiciat. Lehmann vivia a la banqueta els partits de l'Arsenal, i en aquest matx semblava 10 anys més jove. Metzelder ha vist al Reial Madrid com Pepe passava davant d'ell en les alineacions setmana rere setmana, però avui ha estat contundent i seriós. Els alemanys viuen per aquests torneigos. La "Mannschaft" ja està a semis.

PD per a en Pep: Sense comentaris del partit de Deco

4 línies a: Portugal-Alemanya

2008-06-19T18:50:00.000+01:00

Pre-partit. El bloc contra les individualitats.

Alemanya és un conjunt basat en l'equip, en la força del tots per sobre del jo. No té més remei. Tan sols algunes pinzellades de qualitat de Podolski i Ballack en la fase de grups, i entre mig, una derrota clara davant Croàcia i un patiment excessiu contra Àustria. Mediocritat. Al seleccionador Low només li queda salvaguardar-se amb la força de l'equip i els seus tres davanters amb gol Gómez, Klose i Podolski.

Portugal és alegre, li sobra qualitat en les botes de C. Ronaldo, Deco, Simao, Quaresma... i és molt segur al darrera amb Pepe, Carvalho o Petit. El conjunt de Scolari ho té tot per ser el campió d'Europa. Disposa de les millors bandes del campionat i l'equip juga... que aquestes alçades ja és molt. Qualsevol del seus cracks li pot decidir el partit. La única "pega" és la falta d'un davanter centre de garanties. Però a Scolari C.Ronaldo o Deco li poden solucionar el partit si està embussat.

Sota el meu punt de vista Portugal és el gran favorit, i pot guanyar còmodament, ara, ja ho deia Gary Lineker "El futbol és un joc on s'enfronten 11 contra 11 i on sempre guanya Alemanya".

4 línies a: Luca Toni

2008-06-18T19:00:00.000+01:00

Admiro Luca Toni... és un davanter diferent, un golejador afamat, un tanc, un recurs, una arma, un descarregador... un "crack". Durant aquesta Eurocopa el jugador italià del Bayern encara no ha marcat cap gol, sembla tenir la pòlvora mullada. Però ha estat l'autèntica ànima dels campions del món. Ha fallat multitud d'ocasions, però sempre està allà, pilotada amunt?... ja la baixarà Toni, ens presionen?... descarreguem amb Toni... dificultats per crear? Llencem-li un meló a Toni. I la sequera golejadora se li acabarà aviat... perquè és un home gol que viu pel gol i somia amb el gol, és, com el coneixen a Itàlia, Tonigol. Diumenge aposto per Itàlia, aposto per Luca Toni.

Titulars

2008-06-11T17:02:00.000+01:00

Ja està aquí l'Eurocopa de seleccions, una competició que mou passions arreu del continent i on els mitjans es volquen per cobrir l'esdeveniment. Òbviament la premsa esportiva omple pàgines i pàgines d'Eurocopa i és en aquest tipus de competicions on es mescla esport i nacions i on la premsa esportiva recupera els tòpics més habituals en els seus titulars. Ahir David Villa marcava un hat-trick en la victòria d'Espanya davant Rússia i el titular de la majoria de diaris esportius era evident: España maraVILLA. Però no tardarem en veure titulars típics que es repeteixen any rere any en aquest tipus de competicions. Ofereixo algunes suggerències:

¡Que vienen las suecas!: En el cas d'aquest titular potser el podrem veure aviat als diaris, ja que Espanya juga el proper dissabte contra la selecció nòrdica, i emulant al comentari dels anys 70' i el famós destape i tenint en compte que a la selecció sueca trobem les nòvies models de jugadors com Wilhemsson o Ljunberg, no és d'estranyar que el trobem fins i tot a la portada.

Precisión Suiza: En aquest cas el titular es pot utilitzar quan un jugador suïs executi un bon llançament de penal o de falta.

Oh là là: Un clàssic dels clàssics de les victòries de França.

Baño turco: Té dues possibilitats, quan Turquia guanyi algun partit clarament, o quan perdi escandalosament.

La Naranja Mecánica: Ja l'hem pogut veure en algun diari després de l'exhibició d'Holanda davant d'Itàlia. Stanley Kubrick n'estaria orgullós.

aleMANIA: Aquest s'utilitza quan Alemanya ja fa un parell o tres de partits que guanya, i es desperta l'eufòria. És un titular perfecte per fer una crònica d'ambient entre l'afició alemanya.

Marca.com i As.com

2008-06-09T09:32:00.000+01:00

Sembla mentida que molts "culés" tinguin com a pàgina d'inici d'internet la web d'un d'aquests dos diaris esportius madrilenys. Però es que Marca.com i As.com donen la millor informació esportiva digital amb diferència, mentre que els seus competidors a Catalunya, Sport i El Mundo Deportivo, han perdut la batalla per la supremacia digital.

Tant Marca com As canvien la seva línia editorial estrictament madridista per una línia molt més global en les seves edicions digitals. No és estrany que a la pàgina web la informació principal faci referència al Barça (recentment el fitxatge del lateral dret sevillista Alves) o al Atlètic de Madrid (les meravelles del "Kun Agüero"), i en especial a fets poliesportius de màxima actualitat. Ahir era un dia especialment carregat d'informació esportiva, doncs bé, al matí trobàvem la victòria en primera plana de Dani Pedrosa a Montmeló, al migdia veiem a Rafa Nadal com regnava per 4t cop consecutiu a Roland Garros i a la tarda podíem seguir la desfeta de Fernando Alonso al Canadà. Del Madrid... ni rastre en primer terme.

Aquest canvi de línia provoca que tots els aficionats de l'esport visitin les pàgines tant de Marca com de l'As en primer lloc. Sport.es i elmundodeportivo.es encara estan molt lluny tan a nivell de continguts com a nivell de disseny. Les retransmissions online Al minuto, el vídeos i els propis continguts fan que Marca lideri les visites úniques en pàgines d'internet(segons l'estudi EGM).

Els dos diaris esportius madrilenys han apostat molt fort per les redaccions digitals, potenciant els blogs, els jocs o les xerrades interactives amb personatges populars de l'esport. Sembla que elmundodeportivo.es està tractant d'acostar-se cap a aquest model, de fet en la darrera remodelació de la web es una clara imitació de la de marca.com. Però com tot, la imitació sempre es queda a mig camí de la original.

La prova més clara de l'encert de marca i de as és la gran quantitat de barcelonistes que visiten la seva web com a primera opció.

Sobre audiències i share... Chiki-Chiki i Play-off

2008-05-27T18:59:00.000+01:00

Sempre s'ha dit que per mantenir altes quotes d'audiència en televisió has d'apostar per l'entreteniment i l'esport. Si vols liderar en "share" has d'aconseguir les millors sèries o programes i obtenir els drets de retransmissions esportives. Només cal comprovar les graelles televesives dels canals en horari de "prime time".

Dissabte era el dia de Chikilicuatre. El personatge de la factoria del Terrat tenia tots els números de batre récords d'audiència. I així ho va fer. Chikilicuatre partia amb l'avantatge de tenir doble publicitat, per una banda la televisió pública ja havia fet uns quants programes especials sobre Eurovisió i a més el podíem trobar en cròniques de programes com Gente o Corazón de Primavera. Per altra banda el trobàvem a la sopa al programa de Buenafuente de la Sexta, així com a Sé lo que hicisteis... o a El intermedio. A més, l'hem pogut veure en multitud d'entrevistes a la premsa o fins i tot en altres cadenes, això si, sempre com a Rodolfo i no com a David Fernández, l'actor que interpreta el personatge. Resultat de tot plegat: Una audiència mitja d'Eurovisió d'un 59,3% de mitja, amb més de 9.300.000 d'espectadors durant les quasi tres hores que va durar el programa. I el més espectacular, durant la seva actuació el "share" va pujar fins a un 78,1% iamb quasi 14 milions de persones ballant el "Chiki-Chiki". 8 de cada 10 persones que veien la televisió estaven enganxats a en Rodolfo. Va ser el minut d'or. Un autèntic encert tan de La primera, (que va acabar liderant el dia amb un 30% de share) com de la Sexta, que segur que seguirà treient profit del seu artista i dels dotze punts obtinguts gràcies a Andorra.

Per altra banda trobavem l'apassionant semifinal entre el Barça de bàsquet i el Joventut de Badalona. Si guanyava l'AXA Barça (com va acabar succeïnt) es plantava a la final, si ho feien els de Badalona, forçaven el tercer partit. L'ACB va decidir aquest any canviar el format dels play-off per donar-li més espectacularitat a la sèrie, fent-ho al millor de tres partits. La idea és que d'aquesta manera cada partit és decisiu i és com una autèntica final, ja que de perdre un "matx" es posa molt complicat l'accés a la següent ronda. Així li va passar al Reial Madrid, líder de la fase regular, i que a les primeres de canvi va ser eliminat pel vuitè equip de la Lliga, l'Unicaja. Sembla que el canvi de normativa no els hi ha sortit gaire bé a l'ACB ni a La 2. L'audiència de les semifinals va registrar un trist 5'8% de "share", amb 640.000 espectadors. Mentre que l'altre semifinal disputada entre TAU i Unicaja per les autonòmiques encara va despertar menys passió, per exemple al 33 amb un 2,1% de "share" el diumenge al migdia amb 36.000 espectadors. El fet que tant tv3 com la 1 posin el bàsquet en els seus segons canals ja demostra que no confien gaire en aquest esport.

Com veiem la fòrmula màgica d'entreteniment + esport no sempre funciona... aquest cop el Chiki-Chiki va triomfar però el bàsquet no va enganxar a la gent. Potser la fòrmula s'hauria de canviar a "share"= entreteniment + futbol o fòrmula 1.

Premsa de ¿pagament? contra premsa gratuïta

2008-05-20T16:40:00.001+01:00

Quan es va produir el naixement de la premsa gratuïta els diaris de pagament van posar el crit al cel. A la ja tradicional cantarella de crisi en el sector de la premsa escrita calia afegir-li un nou competidor dins del propi mercat i que podia atraure un tipus de lectors que els diaris de pagament tractaven de reconquerir, els joves. Uns quants anys després del naixement dels gratuïts els diaris tradicionals segueixen mantenint les mateixes queixes, la principal és: la pèrdua de qualitat en la informació. I només els hi faltava Internet i les edicions digitals per perdre encara més als joves.

La Vanguardia, Avui, EL PAÍS, El Periódico s'han hagut de reinventar per assolir o mantenir beneficis. En primer lloc trobem les clàssiques promocions on a part del diari, t'emportes del quiosc una coberteria, una bici plegable o una mini-cadena. Per altra banda avui en dia cada cop és més fàcil trobar gratuïtament el teu diari de capçelera. En el meu cas ( i és pot generalitzar fàcilment) sembla que es posin d'acord en privar-me la compra d'un diari. A la Universitat ja fa unes setmanes que regalen EL PAÍS pel simple fet d'omplir una butlleta, a casa meva el meu germà ha aconseguit una subscripció de 3 mesos de forma gratuïta a La Vanguardia per donar-se d'alta al Col·legi de Metges, al bar on quedes amb els amics sempre disposes de El Periódico per llegir la columna del Monegal, i avui he sabut que per formar part d'una colla gegantera, de grallers o de timbalers, la Generalitat t'obsequia amb una subscripció gratuïta a l'Avui, (tot i que de moment no formo part de cap d'aquestes tres activitats). Si encara en vols més sempre pots anar durant les inacabables hores buides entre classe i classe del meravellós horari Pompeuià a la biblioteca a llegir el teu diari o les publicacions internacionals.

En definitiva, els diaris s'han anat movent per patir la crisi el menys possible, en moltes ocasions superada per les nombroses i generoses subvencions concedides per la Generalitat (compres en bloc o subscripcions), però avui en dia cada cop és més dificil anomenar de pagament a la premsa tradicional. El que no haurien de fer els principals diaris del país és caure en l'error que sempre han criticat a la premsa gratuïta, una manca de qualitat en la informació per reduir despeses.

No hi ha alternativa a Iniciativa?

2008-05-19T17:07:00.000+01:00

Les eleccions generals del 9 de març van deixar un clar guanyador, i molts perdedors. Mentre el PSOE s’alçava amb una nova victòria electoral, el PP allargava la seva travessia pel desert quatre anys més, i els partits petits es veien engolits per un bipartidisme cada cop més evident en el sistema electoral espanyol. Esquerra i Iniciativa van ser dues de les forces més perjudicades. La diferència la trobem en que dins d’alguns dels partits perdedors s’ha obert un procés de debat intern. Mentre el PP viu pendent del congrés de juny on els “durs” s’enfrontaran als “moderats” liderats per Mariano Rajoy, a Esquerra la divisió és encara més òbvia amb el sorgiment de quatre candidatures per rellançar el partit en futurs comicis. Bertran, Carretero, Benach i Puigcercós opten a canviar les bases del partit republicà en el que podríem denominar un ric debat democràtic en un mateix partit.
En canvi a Iniciativa sembla que no passa res. Tot i perdre la meitat de la representació al Congrés, i venir ja d’una derrota en les darreres eleccions municipals no trobem un indici de canvi o de reflexió dins del partit. Les mateixes cares, el mateix discurs desgastat i les mateixes errades en les conselleries que governen (cas sequera a Medi Ambient). El principal culpable dels resultats del 9-M, Joan Herrera assegura que la pèrdua de vots i d’escons “no representen una crisi, sinó un toc d’atenció”, tot i admetre que “els resultats són dolents i insatisfactoris”. Herrera afegeix que “la gran patacada se l’endu Esquerra al passar de 8 a 3 diputats”. El cap de llista al Congrés per ICV hauria de centrar-se més en un mateix que en els altres. De fet Esquerra triplica en representació al seu partit a la Cambra Baixa, i el més important és que està duent a terme una lluita per canviar aquesta dinàmica negativa en la que ha entrat.
Mentrestant els líders ecosocialistes miren cap a un altre cantó. Herrera s’excusa mirant a la resta d’Europa, on les forces a l’esquerra dels tradicionals partits socialistes estan desapareixent o queden amb molt poca representació i assegura que “la història d’Iniciativa és d’èxits”. Aquest no és el camí per fer front a una davallada i el cas d’Europa n’és el millor exemple. Els europeus sempre van dues passes per davant dels espanyols, i per tant si els ecosocialistes no volen acabar com els seus “camarades” italians, francesos o anglesos han de començar a prendre mesures ja. Sinó es volen trobar com a força extraparlamentària més val que els Saura, Herrera, Mayol moguin fitxa. La riquesa parlamentària catalana i el pluralisme polític ho agrairan.

El 17 de maig Fum Fum Fum...

2008-05-17T16:28:00.000+01:00

No. No m'he tornat boig ni invento nadales. Es tracta de la rumorologia a la premsa esportiva. El Barça encara no ha acabat la lliga (ho fa avui mateix a Múrcia) i la premsa esportiva ja no sap que publicar. Un cop perduda la Lliga, la Copa, i la Copa d'Europa comencem portades amb futuribles i possibles fitxatges per la nova època "Pep" a can Barça. I encara estem al maig. L'Eurocopa ha jugat aquest any una mala passada a la premsa esportiva catalana, per una banda ha fet que la Lliga acabi un mes abans del previst, i per altra banda el fet de que a Catalunya la "selección" no mogui passions ni interessi a molts lectors dels diaris esportius (en especial del diari El 9 esportiu) produeix que fins a l'agost no tornem a trobar un partit oficial del Barça. Masses setmanes per buscar notícies on no n'hi ha.

Però no tot són males notícies per l'Sport, el MD i el 9 esportiu. La desastrosa temporada del Barça convida a Txiki i a Pep a renovar a quasi tot l'equip, una claror en la obscuritat. Això es tradueix en moltes portades i moltes presentacions de jugadors i futurs fitxatges. Avui el Mundo Deportivo ja comença a donar els primers noms del nou Barça de la temporada vinent:

Dani Alves, Piqué, Coloccini, Chivu, Víctor Sánchez, Keita, Mancini, Hleb, Adebayor, Benzema... són els noms que ja sonen. Però és que ja hem escoltat molts altres noms: Alves (el porter), Neuer, Cech, Gomes, Lahm, Materazzi, "Cata" Díaz, Frank Ribéry, Modric, Luca Toni, Cristiano Ronaldo, Kaká, Rodrigo Palacio, Dani Güiza, Villa, Torres, Drogba, Berbatov... una inacabable llista de jugadors que aquest any han despuntat. Només amb aquests jugadors que sonen i els que ja té en planter el Barça s'arriba a més de 50 jugadors!

La premsa esportiva eleva el rumor a notícia de portada, probablement aplicant la màxima de que si no hi ha notícies... inventa-les, que més d'una vegada es faran realitat o com a mínim ompliràs pàgines. Vendre fum.

Per què Daniel Sirera?

2008-05-13T17:46:00.000+01:00

La nova crisi oberta per Maria San Gil a les files del Partit Popular ha fet posicionar-se a la gran majoria dels líders territorials populars a l'ala moderada o a l'ala dura del partit. Com titula El PAÍS (potser un pèl massa contundent) "El desplante de San Gil a Rajoy fractura en dos el PP". Quasi tothom ha ensenyat les seves cartes i tot i que ja sabiem quines eren les tendències de cadascun dels líders, ara el mapa que ens permet classificar-los queda molt més dibuixat. Per un cantó hem trobat les reaccions de suport a San Gil: Esperanza Aguirre, Ana Botella (per molts analistes, la veu d'Aznar), Ignacio Astarloa, Ángel Acebes, Alejo Vidal-Quadras o Daniel Sirera han mostrat el seu recolzament a la dirigent, situant-se d'aquesta manera en el "nucli dur" del PP. Per altra banda trobem als més "moderats" que han criticat o no han compartit el gest de San Gil: Núñez Feijóo, Rosa Estarás, José Manuel Soria, o el PP alabès. Se suposa que Rajoy (a pesar del seu silenci) i el seu nou equip es situen en aquesta última dimensió.

Les discrepàncies de San Gil han vingut motivades principalment per dos factors, l'apropament als partits nacionalistes, i la nova relació amb el PSOE en pactes d'estat en matèria territorial o lluita antiterrorista.

Sembla que per San Gil i per molts altres dirigents populars, pactar amb forces nacionalistes, o moderar el discurs per tenir alguna opció d'entrar en diàleg amb altres formacions que no siguin ells mateixos no són solucions a l'aïlament parlamentari que viu el PP a tot l'estat espanyol.

Aquest és un plantejament que perjudica clarament al PP en moltes comunitats autònomes i podem observar-ho en les diferents posicions dels líders regionals. ¿Per què trobem en el sector moderat al líder del PP a Galícia, la líder de les Illes Balears, el líder a Canàries o el PP a Àlaba? Són regions on les forces nacionalistes tenen un pes específic fort, on els nacionalistes tenen poder de decisió i en molts llocs són decisius per governar. ¿Que hi fa llavors Daniel Sirera en el sector "dur", quan Catalunya és la CCAA amb més forces nacionalistes, amb una riquesa parlamentària i un pluralisme de partits únic en tot l'estat espanyol? Com s'ha demostrat els nacionalistes són decisius per encapçalar un govern, com en l'època de CiU, o per decidir-lo com ha fet en les dues darreres legislatures Esquerra. Si el PP vol "pintar" alguna cosa dins la política catalana, ha d'orientar-se més cap a les posicions moderades del partit. Es diu que el nomenament de Sirera va ser imposat per Acebes i Zaplana per "desterrar" a Piqué, ara que els seus protectors ja no hi són, Sirera perd tot el sentit com a líder del PP català i les forces crítiques com Montserrat Nebrera es poden erigir com l'alternativa als "durs". Tot dependrà de qui s'acabi imposant en la lluita del PP a Espanya.

Pare americà

2008-05-09T12:35:00.000+01:00

Les celebracions pel 60é aniversari de l’estat d’Israel ja s’han posat en marxa per tot el país hebreu. Des de la seva fundació al 1948, Israel ha tingut en els Estats Units el seu màxim valedor i defensor davant les crítiques internacionals i els conflictes al Pròxim Orient. No obstant als USA viuen més jueus que al propi Israel, els més de 5 milions que habiten al país americà s’han convertit en un dels “lobbys” més influents al Congrés i a les diferents Administracions que han governat a Washington. El seu poder polític, econòmic i social és des de fa dècades un dels més forts, respectats i temuts per a la presa de decisions dels USA. No es d’estranyar llavors que la política exterior americana a l’Orient Mitjà sigui quasi idèntica a la que proclama Israel. L’administració de George W. Bush no s’ha atrevit a tombar aquesta sobrerepresentació dels interessos israelians, és més, l’ha reforçat encara més. Ni per la desastrosa operació de bombardeigs (guerra) al Líban, ni per la construcció del mur per aïllar a grups palestins s’ha alçat una sola veu crítica. Sharon en un principi, i Olmert després han seguit marcant l’agenda exterior americana a la zona. Fins i tot la guerra d’Iraq i les contínues amenaces a Síria i a l’Iran tenen un principal beneficiari, l’Estat d’Israel. Els acords de pau tan esperats entre Palestina i Israel són cada cop més utòpics quan el mediador i alhora país que controla la supremacia política a la zona i al món només respon a interessos d’una de les dues parts implicades.

A pesar de tot, feliços

2008-05-09T12:27:00.000+01:00

“Tots podem trobar una manera de ser feliços, però la busquem en un lloc equivocat”. La felicitat és un dels sentiments més buscats des dels temps del filòsof grec Epicur, que ens mostrava el camí per a trobar-la. La recepta màgica portava tres ingredients, tenir amics, analitzar la teva pròpia vida i ser autosuficient. Aquestes consideracions podien ser útils en l’època de la Grècia clàssica però ara han quedat obsoletes. Els amics se’n van. En temps de globalització els companys canvien de feina i de vida, marxen a treballar a Londres, Pequín o Nova York. L’amic íntim que jugava amb tu a futbol a la platja tots els estius ha trobat novia i no se li veu el pèl. Els companys de classe amb qui ho havies compartit tot apareixen esporàdicament al metro o al bus cada 5 anys i només saps recordar la típica anècdota graciosa o parlar de que se’n deu haver fet del Martínez de torn. Et dius “ja ens trucarem, i a veure si fem un sopar aviat”. Els amics tenen data de caducitat. Analitzar la teva vida pot ser un gran risc, tot depèn de les expectatives que tinguessis d’adolescent. Amb 14 anys vols canviar el món, amb 16 ets un rebel i vols treure-li els sostenidors a la veïna del 4t, amb 19 et centres i et poses a estudiar de valent per tenir un bon futur, amb 21 aplaudeixes tenir un treball precari i seguir vivint amb els pares. La moralina podria ser "crea poques expectatives i triomfaràs". I de la triada de la felicitat epicuriana ens queda ser autosuficient. Valer-nos per nosaltres mateixos. Amb perdó, però n’hi ha molts que encara no sabem programar el DVD per gravar House i ja està sortint un nou aparell que farà llençar a les escombraries “ el que hi ha a sota la tele”. Epicur va ser bonic mentre va durar, perquè a pesar de tot, la majoria som feliços. Fes-te fotre Epicur!

Intrusisme diplomàtic!

2008-04-29T19:19:00.001+01:00

Del nou Govern de Zapatero van caure 4 ministres: Alonso,Caldera, Narbona i Joan Clos. Mentre el paper d'Alonso segueix sent capital dins l'estructura socialista, on ara haurà de barallar-se amb tothom al Congrés al ser escollit nou portaveu del partit a la cambra baixa, els tres ministres restants han vist retallada la seva importància en la política nacional.

A Caldera se li ha imposat desenvolupar el programa d'idees de futur dels socialistes, el que es coneix a Amèrica com a "think tank", és a dir, empreses, associacions, organitzacions o fundacions que es dediquen a generar corrents d'opinió. El seu paper també serà sorgir com a contraposició a la Fundación FAES de José María Aznar.

El cas dels altres dos ministres és ben diferent. La poltrona en política no s'acaba de perdre mai, sinó que simplement es canvia de funcions i de paper. Sembla ser que Zapatero destinarà als dos defenestrats a càrrecs que correspondrien a Diplomàtics. Clos apunta a ambaixador al Marroc o a Turquia, mentre que Narbona ocuparà el lloc d'ambaixadora espanyola en l'organisme internacional de la OCDE ( organització per a la cooperació i el desenvolupament econòmic), amb seu a París.

Ningú dubta de la vàlua dels dos ex-ministres, però en els cossos diplomàtics de l'Estat hi ha molta més gent preparada que l'ex alcade de Barcelona o la ex ministra de Medi Ambient. Els diplomàtics es preparen específicament i reben una formació encarada a representar els interessos de l'estat espanyol a l'exterior.

Les oposicions per accedir a cursar la carrera diplomàtica són duríssimes. Consten de tres parts, una prova d'idiomes, on s'ha de dominar a la perfecció l'anglès i el francès (com a mínim), la redacció d'un text relacionat amb l'actualitat i finalment una prova on es presenta oralment 4 temes escollits al atzar d'entre els 250 que està composat el temari, format principalment per matèries com el dret, l'economia, les relacions internacionals i història. La mitjana d'anys que es tarda en aprovar les oposicions és de 5 anys. Un cop aprovades, els futurs diplomàtics segueixen un any més la seva formació al Ministeri d'Afers Exteriors.

Tant Clos com Narbona brillen més en d'altres posicions que en la representació de l'estat espanyol a l'exterior, i el fet que Zapatero els ofereixi les diferents ambaixades respon més a criteris de compensació que no pas de mèrit o capacitats. A més, la motivació dels dos ex-ministres per ocupar aquests càrrecs també queda en entredit. El malestar entre els diplomàtics de carrera és evident i la tendència de posar càrrecs polítics en llocs on no els hi pertoquen hauria d'anar desapareixen.

Titi o Krkic?

2008-04-25T09:11:00.000+01:00

Bojan Krkic va disputar el passat dimecres un bon grapat de minuts en la decisiva eliminatòria de semifinals de la Champions League entre el Barça i el Manchester. El de Linyola va sortir fins i tot abans que Titi Henry, l'home dels 26 milions d'euros i reconeguda estrella mundial, que en 18 partits contra el ManU l'hi havia fet 9 gols. Encara que el francès no està en el seu millor moment és un home que fa por a la defensa rival, és capaç de fixar els centrals rivals i xutar des de tot arreu. Bojan va entrar al minut 62 per la verdadera estrella blaugrana, Leo Messi, i la seva aportació va ser més aviat escassa... no va marxar en cap moment del seu marcador i va perdre nombroses pilotes. Sota el meu punt de vista el partit i la pressió que tenia el Barça no van ajudar al jove jugador del planter i Rijkaard hauria d'haver apostat per Henry o Guddy enlloc de Bojan, a qui els mitjans i el públic li estan donant un pes i una reputació que encara no s'ha guanyat al camp. És indubtable que Bojan té una qualitat extraordinària, que ha marcat gols a totes les categories inferiors del club, però no hem d'oblidar que l'any passat estava jugant contra l'Oriola, el Miapuesta Figueres o l'Eivissa... i el Barça B va baixar de categoria a la trista Tercera divisió.

Bojan ha marcat gols amb el primer equip, i crec que pot marcar una època a Can Barça, però encara és massa aviat per a ell i posar-li aquesta pressió a sobre d'haver de decidir en Champions és una mala planificació del planter i de la temporada.

Per a Old Trafford i Moscou aposto per Henry... per a la propera decàda el nom del número 9 del Barça ha de ser Bojan Krkic.

"Tiran más dos tetas... que dos carretas"

2008-04-18T22:53:00.000+01:00

Dimarts al matí m'arriben a les orelles uns comentaris sobre la primera gala de Operación Triunfo 2008. La enèsima temporada del programa ens presenta els nous concursants... Mmm.. la majoria d'ells super guapos i super guapes. Però el comentari que m'arriba és sobre la desastrosa actuació d'una parella de rosses maquíssimes cantant la cançó de Shakira "Las de la intuición". Ràpidament arribo a casa i obro youtube.com... Dioooooos!

Pobre Shakira! La noia rossa, (amb un culet i una panxeta espectaculars) li destrossa la cançó desde el principi... i l'altre (guapíssima tota ella) se li afegeix al festival. Podria treure la destral i "rajar" jo solet sobre el que van fer, però se m'han avançat: Àngel Llàcer, el director de l'acadèmia ha deixat anar una de les perles que més m'ha agradat: "Patético de verdad, ni a las seis de la mañana borraaaacho en un karaoke he oído esto", i l'amic Risto Mejide tampoc es va quedar curt: "Creo que no hay sonido capaz de describir tu actuación de esta noche... y si lo hay te aseguro que no es un sonido que salga de la boca". Impressionant.

Doncs tots dos (Risto i Àngel) van ser els encarregats de fer la selecció dels aspirants a entrar a l'Acadèmia. Quin és el criteri de selecció que utilitzaven? Està clar que el físic ha passat per davant de la veu o les aptituds com a cantants... d'entre més de 10.000 persones van escollir dues noies model amb veu de camioner.

I és que la televisió és imatge i espectacle, i sempre em quedarà el dubte de saber si les van escollir per "frikis" o per les tetes i el culet, el que està segur és que no va ser per la veu. De totes maneres han aconseguit el que volien... que la gent parli d'OT. Visca l'espectacle, sigui quin sigui!

La crisi de Le Monde: Retallar o invertir?

2008-04-15T18:11:00.000+01:00

Ahir dilluns dia 14 d'abril es va presenciar un fet històric en el món dels mitjans de comunicació a França. Le Monde, diari mític i de referència per a tota la premsa mundial, no va sortir als carrers del país gal. Des de la seva fundació al 1944 el rotatiu només havia deixat de publicar-se un dia de 1976, en solidaritat per la situació dels seus col·legues del France Soir. Però aquest cop és un problema intern el que ha obligat als periodistes del diari a plantar-se davant el consell d'administració.

La direcció del diari ha presentat un pla per fer front a la greu crisi econòmica que viu Le Monde. La principal mesura consisteix en una reducció del planter de 130 treballadors, 85 dels quals periodistes, els 45 restants personal administratiu. Segons la direcció la nova política de "retallada" de despeses els permetrà estalviar 15 milions d'euros en dos anys, i obtenir beneficis a partir del 2010.

És dificil pronosticar si el pla servirà per superar les adversitats econòmiques, el temps ens ho dirà, però el que ja podem saber és que el diari, tan prestigiós com admirat arreu del món, perdrà qualitat en les seves pàgines. Menys corresponsals, més precarietat dels treballadors, menys periodistes per cobrir la mateixa informació... el ressentiment serà evident.

La "solució" presa pot suposar una baixada dels lectors, que ja no tindran la mateixa qualitat en la informació, i per tant una baixada dels ingressos per vendes i ingressos per publicitat. El pla es pot girar en contra de la direcció.

Invertir en el capital humà i en els recursos pot acabar sent la millor solució a una crisi per aconseguir nous lectors i nous ingressos. Sembla que la tendència va cap a un altre cantó.

Tinc un blog...

2008-03-03T17:56:00.000Z

La necessitat de fer un blog per un estudiant de periodisme es quasi obligada... Aquest racó et dóna la oportunitat d'escriure i dir el que vulguis i com vulguis. Sense lligadures, sense obligacions és el teu espai que administres tu mateix, ets el teu professor i el teu "jefe". Encara estic donant-li voltes al sentit que li vull donar al blog, en els propers posts acabaré de decidir cap a on orientar-lo i que hi té cabuda. Fins aleshores!